Flashback 2: F-11 i tot a prendre pel sac!

Encara no havia decidit que coi faria amb el bloc, quan un dia, pel matí, després de llevar-me , em vaig trobar una nota damunt de l’ordinador.

El teu ordinador no rutlla.
Petons.
T’estimo.
Maria

La Maria té el costum de aixecar-se molt d’hora per estudiar i planificar-se el dia. A vegades, si ha d’entrar a internet, per no haver de desmuntar el módem i muntar-lo en el seu ordinador, fa servir directament el meu. Per això la nota em va neguitejar una mica.

Jo, de bon matí, no estic per llençar coets, així que el primer que vaig fer, va ser preparar-me un cafè per entrar en el món del vius.

Després d’ingerir el líquid negre, vaig engegar el portàtil. Aaaah! Falsa alarma. Tot perfecte... Tot perfecte?... Doncs no. La fletxa del ratolí no es movia. La punyetera estava quieta. Clavada en mig de la pantalla. Jo feia anar el ratolí amunt i avall i com si res. Vaig intentar-ho amb el mousse de l’ordinador i com si sentis ploure.

- A veure, no et posis nerviós. Apaga’l i torna a engegar-lo

Res. La fletxa seguia allà. Quieta, com si no formés part de l’ordinador. Com si estigués de visita i s’hagués quedat embadalida veient l’icona del Word que tinc a l’escriptori.

- Calma, calma, calma... tornem-hi a veure que passa.

Altre cop la mateixa operació. I altre cop el mateix fracàs. El ratolí sense donar senyals de vida.

- Sí?. Doncs tirem per el recte.

F-11 i avall.

“Se va a formatear el disco duro. Perderà todos los archivos y programas que tiene instalados. ¿Desea seguir? Ok – Cancelar "

Ok!

L’aparell va començar a triturar els programes que tenia instal·lats i tots els arxius. Mentre ho feia, jo anava preparant els CD’s per tornar a instal·lar-ho tot.
De sobta em vaig quedar petrificat. Dins del meu cervell una veueta em va dir:

- Saps que dins del portàtil tenies escanejades 41 pàgines del còmic, que li has de passar retolat i amb els negres fets al soci, perquè faci el color i el podeu lliurar abans de finals de març?

En aquell moment em vaig veure a mi mateix estirat a terra, envoltat dels metges de l’Anatomia de Grey. Tots em miraven fixament. Del meu pit sortia una gran molla a l’extrem de la qual hi havia el cor bategant.

- Ui, quin cas més estrany...

- Sí, sí. Què farem?

- Obriu pas!

Toc! Toc! Toc!. El bastó del doctor House, picava amb força a terra. Tots es van apartar. Ell es va ajupir una mica i em va mirar.

- Mmmmm!

- Perquè li ha passat això, doctor House?

- Per gilipolles

- Per gilpolles?

- Sí, a més del portàtil, hagués guardat el treball en un altre lloc, ara no estaria així

- Ooooooh!

“ La operación ha finalizado con éxito. Hay que reiniciar el equipo.¿ Desea hacerlo ahora? Sí - No, lo haré más tarde"

Sí

Després de reiniciar l’equip. Vaig anar instal·lant de nou tots el programes. Un cop estava tota la feina feta, pràcticament era hora de dinar. Així que vaig sortir a dinar fora, per esbargir-me una mica. Mentre dinava, vaig trucar al soci.

- D’això, nen, a què no sap el que m’ha passat?

- No. Però de tu em puc esperar qualsevol cosa, avi.

- Doncs que m’he carregat totes les pàgines del còmic

Vaig escoltar com el soci renegava

- Però no t’amoïnis que ara mateix em poso a escanejar-les de nou

- Avi, que tenim un contracte firmat

- Que sí, home, que ja ho sé. Treballaré les hores que calguin per passar-te les pàgines. Paraula que no faré res més que els acudits, el programa i les pàgines. Fins que no acabi, no hi haurà ni bloc, nio diversió ni punyetes. És més, me’n aniré a la caseta per estar més tranquil i no distreure’m.

- D’acord. Així que vagis tenint material, ves-me’l enviant.

- Fet!

Mentre em cruspia uns peus de porc a la brasa, vaig pensar:

- Redeu, redeu, redeu, la que t’espera en els propers dies, nanu