Flashback 1: Una mosca collonera truca per telèfon

Cinc de la tarda. El pur fumeja en el cendrer. Els glaçons es remouen dins el got de whisqui. Envoltat per el seu so, vaig destriant notícies per fer l’acudit del diari.

De sobte sona el telèfon

- Sí?

- Tu, cabró, preparat perquè et fotré un paquet que te’n recordaràs tota la vida

- Em sembla que s’equivoca

- Que m’equivoco?

- Sí, aquí no és cal cabró, aquí és ca l’avi

- No et fotis el graciós amb mi que ja saps qui sóc

Evidentment vaig reconèixer la veu del meu ex-cunyat.

Era impossible no reconèixe’l. És un home que quan està emprenyat, té la mateixa delicadesa que un hipopòtam fent punt de creu. No obstant això, vaig continuar fent-me el distret

- Qui dius que ets?

- L’E.

- Aaaaah! L’E... Óstia, nanu, estava a punt de penjar el telèfon. Per un moment he pensat, qui cony deu ser aquest mal educat que comença una conversa insultant?...

- Qui vols que sigui? Jo!, i estic molt emprenyat.

- Til·la

- Què?

- Que et prenguis una bona tassa de til·la, que va bé per els nervis. I ara, si no et sap greu, et penjaré el telèfon, és que estic treballant.

- Treballant? Treballant en què?... Escrivint poca-soltades a internet?

Sí, sembla estrany que un energumen, pugui dir: “poca-soltades”, però ho va dir. Es veu que deu haver fet un curset de normalització lingüística per advocats.

- A veure, E. Que m’estàs dient d’escriure a internet?

- No et facis el “tonto” amb mi, que ho sé tot

- A veure, que saps el què?

- Que tens un bloc i et dediques a escriure “tonteries” sobre la teva família, perquè una colla de penjats, et riguin les gràcies

- Eh, eh, eh... Para el carro. D’on has tret que jo tinc un bloc a internet?

- D’una col·lega, que llegeix el bloc d’una advocadessa, en el que tu has fet algun comentari. Des de allà va anar a parar a la teva pagineta i et va descobrir.

- I?

- Ah, et sembla poc?. Amb tot el que has publicat, et puc fotre una querella i fer que et tanquin aquests collons de bloc

- I que al·legaràs?

- Que què al·legaré?... Doncs que vas airejant intimitats de la meva vida. Et sembla poc?

- Mira, xato, porto tants anys en aquesta professió, que sé perfectament on són els límits. I, perquè la demanda prosperi has de demostrar varies coses

- Què és el que haig de demostrar?

- Doncs, primer, que l’ex-cunyat, ets tu. Segon, que tot el que he escrit envers a tu, és veritat i tercer, que quan poso E. em refereixo a l’Ernest. Pensa que si reconeixes tot això, tota la gent que fins ara no sabia que jo existia i que gràcies a la teva col·lega, ara ja sap que existeixo, seguirà llegint-me i quedaràs com un drap brut...

(Vaig pensar d’afegir darrera de drap brut: que és el que tu ets, però em vaig desdir, no tenia ganes, ni humor, per escalfar més la situació)

- A més, quan més ho esbombis, més persones entraran a veure que dic de tu. Ja saps que la gent és molt morbosa

Durant uns moments es va quedar sense saber que dir. Jo ho vaig aprofitar per enllestir la conversa

- Bé, i ara, com que suposo que ja no tens res més a dir-me, vaig a treballar una mica. Apa adéu!

Després de penjar el telèfon. Després, vaig estar prop de dos dies donant voltes a l’assumpte. Ni la meva filla, ni la Maria, saben que tinc un bloc. Si l’Ernest, comença a esbombar-ho, hauré de donar explicacions.

Analitzant la situació, em vaig adonar que hi havia varies sortides:

- Una, tancar el bloc. Penjar un cartell com el de la Williams, dient “closed” i avall. Això portaria que durant uns dies em deixaríeu missatges dient que no plegues, sense entendre les meves raons.

- Dos, fer un post explicant que plegava, perquè el meu ex-cunyat m’havia collat i no volia embolics. Això em tocava el que no sona, perquè, la censura franquista no em va fer callar, en el seu moment, no em resignava a que un mitja cerilla com el meu ex-cunyat aconseguís el que no van aconseguir els censor de l’anterior règim.

- Tres, tirar per el recte i fer un post, explicant el que m’havia passat, a risc de que tant la meva filla com la Maria, s’assabentessin de que tenia aquesta finestra a la xarxa.

Després de mesurar-ho molt, vaig decidir tirar endavant, i no tant sols això, sinó que a partir d’ara, quan parli del meu ex-cunyat, ja no escriuré E., sinó Ernest. I quan escrigui sobre la meva ex-dona, ja no escriuré M., sinó Marta...
I que surti el sol per Antequera.

Un cop assumit que el sol sortiria per Antequera, em vaig decidir a fer un post per explicar-ho tot, però...