No m'agraden les festes nadalenques...

Les festes nadalenques no m’agraden. Per això defujo de celebrar-les en família i marxo el més lluny possible. Aquest any, no ha sigut una excepció. He fet un pont llarg, fins avui. Així doncs m’acabo d’assabentar que la meva musa-virtual Onix va demanar que els reis (els d’Orient, no els del palau de la Sarsuela) em portessin un munt de coses.

Jo sóc un home modest i em conformo amb molt poc. Mentre pugui seguir gaudint de la vida ja en tinc prou. I darrerament la vida m’ha donat uns nous amics, que s’han sumat als que ja tenia: els blocaires.
També tinc, per sort, dues filles i dues muses: unes de carnal i unes altres de virtual. Què més es pot demanar? Eh?...

Bé dit això, crec que és de justícia explicar perquè no m’agrada el Nadal. Més enllà de que aquestes festes em resulten embafadores i ha un fet que em va passar quan era nen, que sens dubte em va marcar.

Va ser el dia de Nadal de quan jo tenia nou anys (mira que ha plogut des de llavors i encara ho tinc clavat com una espina dins meu). Feia escassament un any que havia nascut la meva germana. Des de que la nena va néixer, jo vaig perdre la categoria de fill predilecte, nebot predilecte i net predilecte. És comprensible que la gelosia s’hem menges per dins.

A mig del àpat nadalenc, jo, a petició del meu avi Joan, em vaig posar dret dalt de la cadira per recitar el vers de Nadal, que amb molt d’esforç havia après al col·le. A mig vers la nena, va començar a plorar, la meva tia la va agafar a coll. Tothom va passar de mi i van dirigir la seva atenció a la meva germana. Després la va agafar la meva avia i la va posar dreta a sobre la taula. Jo seguia dient el vers, malgrat que ningú em fotia puto cas. De sobte la nena es va pixar damunt la taula (en aquella època no hi havia bolquers d’aquests que es llencen i les mares es feien un tip de rentar calces). Tothom li va riure la gràcia amb comentaris de l’estil de:

- Ui, que maca!... guaita-la
- Apa, sembla una font

Etc. etc. etc.

Jo vaig pensar:

- Font? Això us fa gràcia? Doncs ara veureu el que és una font...

Em vaig obrir la bragueta, me la vaig treure i vaig començar a pixar-me damunt la taula. Tothom es va quedar callat, menys mon pare que em va fotre un calbot que em va fer anar contra el cantell de la mesa. De l’impuls vaig caure enrera, quedant estirat a terra, mentre el pixum anava sortint com una font.

El meu pare no parava de renegar i amb els ull injectats en sang volia estomacar-me de valent. Sort que el meu avi Joan el va aturar

- Deixa estar al xavalet, que no ho ha fet expressament. Només volia fer una gràcia. Oi, nano?

Jo des de terra anava dient que sí amb el cap, mentre m’anava mullant amb el meu propi pixum

- Una gràcia? Un porc és el que és!... Ja li ensenyaré jo educació. – Cridava fora de sí, el meu pare.

L’avi Joan, es va aixecar i mirant amb mala llet al meu pare li va dir:

- Ja ni ha prou. Apa, continuem dinant que és Nadal.

El meu pare, a contracor, se la va embeinar i mirant-me amb mala llet em va dir:

- Va aixeca’t
- Ara vaig, papa...

Mentre m’aixecava, pensava:

- Jo he rebut, però amb la pixera he encertat de ple a la safata del pollastre rostit.

Des de llavors el Nadal, per a mi, han sigut una data de mal record.