Va ser el dijous al vespre que em va trucar el soci
- Avi...
- Què?
- En JJ ha tingut un infart
- Què cony estàs dient?
- M’acaba de trucar la seva dona que se l’han endut a l’hospital.
(En JJ. és aquell guionista de còmic que a més de fer guions per a França, una columna en un diari, i escriure llibres d’encàrrec, es dedica a adaptar diàlegs per a pel·lis porno)
- No, fotis, no fotis, no fotis...
Aquestes noticies sempre costen d’assimilar. Sobretot si a la persona que li passa, té més o menys la teva edat. Any més, any, menys.
- He quedat amb en J. que demà al matí l’aniríem a veure. Vindràs oi, Avi?
- És clar... I la D. Com està?
- T’ho pots imaginar. A part de l’ensurt, no ha parat de bramar en tota l’estona que he estat parlant amb ella per telèfon.
- Redeu, redeu, redeu... Ens estem fent vells, soci. D’això a quina hora heu quedat?
- A les nou, en el bar de l’hospital
- Molt bé. Allà estaré. Per cert... Has trucat al F.
- Sí, però ja saps que està a Girona i té una feinada de collons. M’ha dit que dissabte, així que lliuri una feina que està acabant, baixarà cagant hòsties...
- D’acord. Fins demà.
- Com cony, no ens vam adonar
- Què dius, soci?
- Que com cony no ens vam adonar que en JJ estava tan fotut...
- No, sé...
- És igual, ja parlarem demà.
A l’endemà a les nou, entrava al bar de l’hospital. En una taula estava assegut en J.
- Ei, com va
- Collons ja ho veus, Avi... Acollonit...
- Acollonit? Per què?
- Coi, perquè el dia menys pensat podem ser tu o jo o el soci o l’F...
- Hòstia, nano, m’estàs animant el dia. Eh?
Llavors va arribar el soci
- Què pugem?
- Saps l’habitació?
- Sí
Vam anar a l’habitació. Era una habitació en la que hi havia dos llits. En un hi havia un home, que portava al nas aquell tub d’oxigen que es veu en les sèries de la tele. L’altre llit estava buit. En la cadira del costat del llit estava la dona d’en JJ i la germana d’aquest.
- Hola!
- Hola. Gràcies per venir. En aquests moments és quan més es necessita la família i els amics.
- Com està?
- Bé. Millor. Ara li estan fent unes proves. Al final no era un infart
- No?
- No. Segons diuen els metges, va ser un atac d’ansietat. Segurament demà o demà passat ja anirem a casa. Ara, però els metges m’han dit que ha de fer molt de repòs. Es veu que últimament estava sotmès a molta pressió... I... i ... jo no me’n vaig assabentar!
La dona d’en JJ. es va posar a plorar. Entre els tres i la germana d’en JJ vam intentar consolar-la.
- Vinga, va, dona. Ja veus que dintre de la desgràcia, encara tot ha sortit prou bé.
- I si no pot treballar. Què serà de nosaltres? Eh?
- Coi, D. Que només és un atac d’ansietat.
- Sí, Avi. Però m’han dit els metges que ha de fer un temps de repòs. I mentre ell reposa, de què viurem, perquè amb el meu sou no arribem
- No t’amoïnis, que entre tots et donarem un cop de mà – Va dir el soci – Oi?
- És clar! – Vam respondre en J i jo.
Aquesta és una de les grans putades de la professió. Si no treballes, no cobres. I els calers que et donen per estar de baixa, després d’estar pagant tota una vida els autònoms, són tant miserables que no pots fer front a gairebé cap despesa. Ja ho deia en Perich: “Quan em foto malalt, a més d’estar fotut, com que no puc treballar, no cobro ni cinc”.
Així que ens vam oferir per fer entre tots la feina d’en JJ , perquè aquest continués cobrant igual.
En sortir de l’Hospital el soci, que té unes grans dots d’organització, va distribuir la feina d’en JJ, entre en J, l’F i un servidor va distribuir les feines. En F. farà els diàlegs de les pel·lis porno. I en J i jo ens tornarem fent la columna del diari i els guions per a França .
És a dir, que ara estem fent la nostra feina quotidiana i més la que hauria de fer en JJ. Això m’ha retallat el meu temps. No puc fer la meva passejada matinal, ni dedicar-me al bloc. Ara tot just em queda una mica de temps lliure per compartir amb la Maria. Les hores de dormir cada cop són més escasses i la joventut cada cop queda més lluny. Per això aniré penjant post i us faré comentaris quan pugui.
Mentre estàvem en el bar, distribuint-nos les feines d’en JJ. Vaig comentar:
- Ara tot està molt bé. Però quan de temps podrem aguantar aquest ritme?
- Com a molt dos mesos- Va dir en J.
- Bé dos mesos, ja és prou temps perquè en JJ es recuperi...- Va dir el soci – Però a mi el que més em preocupa és: com , coi, no ens vam adonar de lo malament que estava. Mira, que ara pensant-ho, ens va anar deixant senyals. Primer que es pensava que s’havia quedat impotent. Després quan li va agafar la dèria que D. l’enganyava i la volia seguir per arreu per descobrir-li l’amant. Després de tantes pistes que va deixar i nosaltres en Bàbia.
- Soci, a vegades hi ha gent que ens demana ajuda a crits i som tan pallusos que no sabem veure més enllà del nas
(Ara que tinc un moment aprofito per penjar aquest post. Ja que no sé quan podré tornar a escriure)
dimarts, de novembre 28
dimecres, de novembre 22
El súmmum del mal gust...
Diumenge vam sortir amb la Maria.
Jo, per qui no ho sàpiga sóc home de pixera fluixa. És a dir a la que porto uns quants quilometres haig de parar per buidar la bufeta. Abans que m’ho dieu, ja us ho dic jo. No és una qüestió de pròstata. És una qüestió d’ansietat. Bé, això és el que em va dir una vegada una amiga meva psicòloga.
Així doncs portàvem una estona dins del cotxe quan li vaig dir a la Maria que així que trobés un lloc per parar, parés que aniria a canviar l’aigua del canari.
En un revolt, va veure un lloc i va parar. Vaig sortir del cotxe, vaig caminar una mica, més que res per no esquitxar les rodes del cotxe, fins arribar a un bon arbre on vaig poder buidar.
Mentre anava fent anava mirar al meu entorn i una cosa em va cridar l’atenció. Un pom de flors lligar a una de les tanques de la carretera.
Algú havia seguit aquest costum que darrerament s’ha posat de moda, que cada cop que hi ha un accident mortal a la carretera i fins i tot a la ciutat, els familiars i amics del difunt lliguen un pom de flors al lloc on va passar la tragèdia. Alguna d’aquestes ofrenes florals van acompanyades d’una foto. El problema és que la major part de les vegades, els que han posat les flors, ja no tornen més a canviar-les i les flors es panseixen i s’assequen amb la qual cosa dóna la sensació que el mort ha quedat oblidat.
Des de les primeres vegades que ho vaig veure, sempre he cregut que és una pràctica exhibicionista, ja que penso que el dol s’ha de dur dins i els morts no s’obliden mentre hi hagin persones que els recordin.
Un cop acabada la feina, m’hi vaig acostar i em vaig quedar de pasta de moniato. Les flors eren de plàstic. Era el súmmum del mal gust . Vaig trobar que era tant hortera això com posar una sevillana de plàstic damunt del televisor.
Astorat vaig tornar al cotxe. La Maria em va dir:
- Què has fet amb tanta estona?. Què has pixat gota a gota?
- No, he anat a veure un monument al mal gust
La Maria em va mirar i amb la ma va picar damunt del seient de l’acompanyant al temps que em deia:
- Va, puja i... cordat la bragueta que encara perdràs el pardal
Jo, per qui no ho sàpiga sóc home de pixera fluixa. És a dir a la que porto uns quants quilometres haig de parar per buidar la bufeta. Abans que m’ho dieu, ja us ho dic jo. No és una qüestió de pròstata. És una qüestió d’ansietat. Bé, això és el que em va dir una vegada una amiga meva psicòloga.
Així doncs portàvem una estona dins del cotxe quan li vaig dir a la Maria que així que trobés un lloc per parar, parés que aniria a canviar l’aigua del canari.
En un revolt, va veure un lloc i va parar. Vaig sortir del cotxe, vaig caminar una mica, més que res per no esquitxar les rodes del cotxe, fins arribar a un bon arbre on vaig poder buidar.
Mentre anava fent anava mirar al meu entorn i una cosa em va cridar l’atenció. Un pom de flors lligar a una de les tanques de la carretera.
Algú havia seguit aquest costum que darrerament s’ha posat de moda, que cada cop que hi ha un accident mortal a la carretera i fins i tot a la ciutat, els familiars i amics del difunt lliguen un pom de flors al lloc on va passar la tragèdia. Alguna d’aquestes ofrenes florals van acompanyades d’una foto. El problema és que la major part de les vegades, els que han posat les flors, ja no tornen més a canviar-les i les flors es panseixen i s’assequen amb la qual cosa dóna la sensació que el mort ha quedat oblidat.
Des de les primeres vegades que ho vaig veure, sempre he cregut que és una pràctica exhibicionista, ja que penso que el dol s’ha de dur dins i els morts no s’obliden mentre hi hagin persones que els recordin.
Un cop acabada la feina, m’hi vaig acostar i em vaig quedar de pasta de moniato. Les flors eren de plàstic. Era el súmmum del mal gust . Vaig trobar que era tant hortera això com posar una sevillana de plàstic damunt del televisor.
Astorat vaig tornar al cotxe. La Maria em va dir:
- Què has fet amb tanta estona?. Què has pixat gota a gota?
- No, he anat a veure un monument al mal gust
La Maria em va mirar i amb la ma va picar damunt del seient de l’acompanyant al temps que em deia:
- Va, puja i... cordat la bragueta que encara perdràs el pardal
divendres, de novembre 10
Puta professió!
Porto uns dies que toco hores ni quarts. Em vaig enrederir amb una feina que tenia que fer per culpa de donar-li un cop de mà al JJ. I per acabar-ho d’adobar em van encarregar un altre treball. D’aquells que els editors o directors artístics te’l encarreguen i quan els dius:
- Per quan el vols?
Et responen:
- Per ahir
- Cony!, tu...
- Oh, ja saps com va això...
El “ja saps com va això” , és aquella frase capciosa amb la que et volen dir:
-Tu ets un bon professional, que hi entens molt i per això has de comprendre que el que fa el disseny i la pre-impressió, necessita una setmana per muntar-ho tot bé. I el de l’impremta necessita una altra setmana per imprimir-ho amb bona qualitat.
Llavors és quan et sens com un idiota. Tothom demana el seu temps per fer la seva feina i tu, que ets qui fa la feina base, és a dir les il·lustracions, no et donen pràcticament temps.
Així que arribats aquí, és el moment de negociar i enganyar-nos tots mútuament. L’editor, que et truca dilluns, necessita la feina per divendres. Per això et diu que la vol per dimarts, calculant que si et retardes un dia, la tindrà el dimecres. Llavors és quan tu li poses tot tipus d’excuses i li comentes que com molt aviat la tindrà dimecres. Ell accepta i tu en el teu interior saps que la tindrà divendres, que en realitat és per el dia que la necessita.
Suposo que us esteu dient: “Coi, si l’editor la vol per divendres, perquè no li diu i ell la lliura el divendres”... Doncs perquè si passés això, es perdria gran part de l’encant de la professió.
En aquest ofici, el primer que aprens és que el de l’impremta enganya a l’editor, l’editor al director artístic, el director artístic al dissenyador i al dibuixant.
Tot això forma part de la feina. Si tot anés quadrat, seria molt avorrit i la feina aquesta es convertiria en una feina monòtona i molt allunyada del treball creatiu que és.
- Per quan el vols?
Et responen:
- Per ahir
- Cony!, tu...
- Oh, ja saps com va això...
El “ja saps com va això” , és aquella frase capciosa amb la que et volen dir:
-Tu ets un bon professional, que hi entens molt i per això has de comprendre que el que fa el disseny i la pre-impressió, necessita una setmana per muntar-ho tot bé. I el de l’impremta necessita una altra setmana per imprimir-ho amb bona qualitat.
Llavors és quan et sens com un idiota. Tothom demana el seu temps per fer la seva feina i tu, que ets qui fa la feina base, és a dir les il·lustracions, no et donen pràcticament temps.
Així que arribats aquí, és el moment de negociar i enganyar-nos tots mútuament. L’editor, que et truca dilluns, necessita la feina per divendres. Per això et diu que la vol per dimarts, calculant que si et retardes un dia, la tindrà el dimecres. Llavors és quan tu li poses tot tipus d’excuses i li comentes que com molt aviat la tindrà dimecres. Ell accepta i tu en el teu interior saps que la tindrà divendres, que en realitat és per el dia que la necessita.
Suposo que us esteu dient: “Coi, si l’editor la vol per divendres, perquè no li diu i ell la lliura el divendres”... Doncs perquè si passés això, es perdria gran part de l’encant de la professió.
En aquest ofici, el primer que aprens és que el de l’impremta enganya a l’editor, l’editor al director artístic, el director artístic al dissenyador i al dibuixant.
Tot això forma part de la feina. Si tot anés quadrat, seria molt avorrit i la feina aquesta es convertiria en una feina monòtona i molt allunyada del treball creatiu que és.
divendres, de novembre 3
Em cau la bava!
Benvolguts blocaires, estic més content que un polític amb una majoria absoluta.
Ja sé el sexe de l’ésser que porta la meva filla a la panxa!!
Redeu, redeu, redeu... com em cau la bava...
Ja sé el sexe de l’ésser que porta la meva filla a la panxa!!
Redeu, redeu, redeu... com em cau la bava...
divendres, d’octubre 27
M'han aixecat la camisa... Collons ja!
Estic emprenyat!!. Però moooolt emprenyat!!. No hi ha res que em toqui més els collons que els calçotets i la gent que em pren el pèl.
Ahir, com cada dijous, vaig estar dinant amb el soci. Durant el dinar, em va comentar:
- Em va dir en JJ, que li estàs donant un cop de mà
(ACLARIMENT: En JJ, és aquell paio que és escriptor, guionista i a més fa els diàlegs de pel·lis porno estrangeres)
- Sí, quan vaig tornar de Bruixes, em va trucar i em va fotre la barrila que tenia un problema personal molt gran i que si el podia ajudar fent-li els diàlegs del porno i li vaig dir que no, que era un marró. Però va insistir tant, que al final vaig acceptar fer-li els guions de la sèrie aquella que fot per França.
- No, si lo del porno, al final li va encolomar al F.
- Ah, sí?
- Sí
- Llavors, que fot ell? La columna del diari?
- Tampoc, li ha demanat al J. que li faci
- Collons, i perquè necessita tant temps lliure?
- Per seguir a la seva dona
- Què?
- Sí, se li ha fotut a la ceba que des de que fa això del porno, s’ha tornat impotent i que com que no carda amb la parenta, aquesta s’ha buscat un amant. I ara la vol seguir tot el dia per enxampar-la amb el manso.
- M’estàs dient que jo dormo una mitjana de cinc hores diàries, sense tenir temps per estar gairebé per la Maria, ni per la comunitat blocaire, ni per llegir, per poder complir amb la meva feina i la d’ell, i el tiu dedica el temps a la paranoia de seguir a la seva dona?
- Sí...
- La mare que el va. Ara em sentirà. Redeu si em sentirà.
- Ei, tranquil·litzat, Avi
- Que em tranquil·litzi... Sort que no és aquí, si no li foto un bolet que les orelles li faran piiiiiiip tota la nit!
Vaig agafar el mòbil i el vaig trucar
- JJ?... Sóc l’Avi
- Que tens algun problema amb els guions?
- No, el problema el tinc amb tu. A veure, tu, és que de petit vas caure de la incubadora i et vas quedar així, o és que et vas quedar atontolinat per les bombes de la guerra del 14?
- Que estàs emprenyat?
- A tu que et sembla?... Es pot saber que fots seguint a la teva dona?
- M’enreda, Avi, segur que m’enreda. Té un amant. I jo ho descobriré...
- I per què sospites que té un amant?
- Perquè, quan surt de casa s’arregla, s’ha comprat roba i a més, va seguit a la perruqueria.
- I perquè s’arregla, es compra roba i va a la perruqueria, vol dir que té un amant
- Fix, té un amant!
- Tu, JJ, estàs paranoic!...
- Que no són paranoies. Té un amant
- Molt bé, si creus que té un amant, perquè no li preguntes directament? Així nosaltres no pagarem les conseqüències de les teves neures.
- Si li pregunto m’ho negarà
- Molt bé doncs tens dos opcions. Una, te la creus i fas un esforç per arreglar la teva vida sexual, que dit de pas és bastant penosa, o dos, no te la creus i et separes. Així tots viurem més tranquils. Que una cosa és fer-te un favor i l’altre fer el paperina, perquè el senyor jugui a detectius.
- Osti, Avi, tingues una mica de paciència, que estic segur que la pillaré.
- Molt bé. I quan l’hagis enxampat. Què?
- No ho sé
- Collonut!. Mira saps que et dic, nano, que ara mateix, així que arribi a l’estudi, t’envio tot el material que tinc fet i ja t’apanyaràs.
- Ostia! No em pengis Avi
- Que no et pengi?... ja ho crec que et pengeria, però per els ous. A més, penso parlar amb en J., per dir-li la burrada que estàs fent
- Avi, que m’estàs fotent un desgraciat
- Un desgraciat? Un desgraciat et foteria, si et tingues ara davant meu. T’endinyaria un calbot que et saltarien els ulls...
Vaig penjar i el soci em va dir:
- T’has quedat descansat, eh?
- No, em quedaria descansat, trucant a la seva dona per explicar-li tots els romanços que arrossega en JJ... Però, per sort per ell, no sóc tan fill de puta!
ACLARIMENT FINAL: Aquest matí li he enviat per mail al JJ, tot el material que tenia fet. I és que m’emprenya moooltíssim que m’aixequin la camisa
Ahir, com cada dijous, vaig estar dinant amb el soci. Durant el dinar, em va comentar:
- Em va dir en JJ, que li estàs donant un cop de mà
(ACLARIMENT: En JJ, és aquell paio que és escriptor, guionista i a més fa els diàlegs de pel·lis porno estrangeres)
- Sí, quan vaig tornar de Bruixes, em va trucar i em va fotre la barrila que tenia un problema personal molt gran i que si el podia ajudar fent-li els diàlegs del porno i li vaig dir que no, que era un marró. Però va insistir tant, que al final vaig acceptar fer-li els guions de la sèrie aquella que fot per França.
- No, si lo del porno, al final li va encolomar al F.
- Ah, sí?
- Sí
- Llavors, que fot ell? La columna del diari?
- Tampoc, li ha demanat al J. que li faci
- Collons, i perquè necessita tant temps lliure?
- Per seguir a la seva dona
- Què?
- Sí, se li ha fotut a la ceba que des de que fa això del porno, s’ha tornat impotent i que com que no carda amb la parenta, aquesta s’ha buscat un amant. I ara la vol seguir tot el dia per enxampar-la amb el manso.
- M’estàs dient que jo dormo una mitjana de cinc hores diàries, sense tenir temps per estar gairebé per la Maria, ni per la comunitat blocaire, ni per llegir, per poder complir amb la meva feina i la d’ell, i el tiu dedica el temps a la paranoia de seguir a la seva dona?
- Sí...
- La mare que el va. Ara em sentirà. Redeu si em sentirà.
- Ei, tranquil·litzat, Avi
- Que em tranquil·litzi... Sort que no és aquí, si no li foto un bolet que les orelles li faran piiiiiiip tota la nit!
Vaig agafar el mòbil i el vaig trucar
- JJ?... Sóc l’Avi
- Que tens algun problema amb els guions?
- No, el problema el tinc amb tu. A veure, tu, és que de petit vas caure de la incubadora i et vas quedar així, o és que et vas quedar atontolinat per les bombes de la guerra del 14?
- Que estàs emprenyat?
- A tu que et sembla?... Es pot saber que fots seguint a la teva dona?
- M’enreda, Avi, segur que m’enreda. Té un amant. I jo ho descobriré...
- I per què sospites que té un amant?
- Perquè, quan surt de casa s’arregla, s’ha comprat roba i a més, va seguit a la perruqueria.
- I perquè s’arregla, es compra roba i va a la perruqueria, vol dir que té un amant
- Fix, té un amant!
- Tu, JJ, estàs paranoic!...
- Que no són paranoies. Té un amant
- Molt bé, si creus que té un amant, perquè no li preguntes directament? Així nosaltres no pagarem les conseqüències de les teves neures.
- Si li pregunto m’ho negarà
- Molt bé doncs tens dos opcions. Una, te la creus i fas un esforç per arreglar la teva vida sexual, que dit de pas és bastant penosa, o dos, no te la creus i et separes. Així tots viurem més tranquils. Que una cosa és fer-te un favor i l’altre fer el paperina, perquè el senyor jugui a detectius.
- Osti, Avi, tingues una mica de paciència, que estic segur que la pillaré.
- Molt bé. I quan l’hagis enxampat. Què?
- No ho sé
- Collonut!. Mira saps que et dic, nano, que ara mateix, així que arribi a l’estudi, t’envio tot el material que tinc fet i ja t’apanyaràs.
- Ostia! No em pengis Avi
- Que no et pengi?... ja ho crec que et pengeria, però per els ous. A més, penso parlar amb en J., per dir-li la burrada que estàs fent
- Avi, que m’estàs fotent un desgraciat
- Un desgraciat? Un desgraciat et foteria, si et tingues ara davant meu. T’endinyaria un calbot que et saltarien els ulls...
Vaig penjar i el soci em va dir:
- T’has quedat descansat, eh?
- No, em quedaria descansat, trucant a la seva dona per explicar-li tots els romanços que arrossega en JJ... Però, per sort per ell, no sóc tan fill de puta!
ACLARIMENT FINAL: Aquest matí li he enviat per mail al JJ, tot el material que tenia fet. I és que m’emprenya moooltíssim que m’aixequin la camisa
dimarts, d’octubre 24
Alguns homes tenen la sensibilitat al cul
Avui he anat a comprar al súper. Després d’agafar el que m’ha semblat que faltava a casa i una mica més .Perquè una de les collonades d’anar al súper, és que sempre acabes comprant molt més del que necessites. Per exemple: no et fan falta fideus, però de sobte veus una “oferta” que diu: “Tres por dos, llévese tres paquetes y pague dos” i un, que va molt de dur per la vida, però en el fons és un tros de pa beneit, pensa: “Mira, demà, faré fideuà i dimecres una sopeta de fideus i divendres... “ I pica i compra la ditxosa oferta. I així, que si una cosa, que si una altra, es va omplint el carro i de sobta, un, s’adona que la primera intenció, que era comprar set o vuit coses , s’ha vist desbordada i porta el carro ple i per això, ja no pot passar per la caixa ràpida (que no sé perquè li diuen ràpida, ja que allà sempre posen a la caixera nova. Aquella que es fa la pitxa un liu i la cua no corre ni a la de tres).
Així que he anat a una caixa normal.
- Bon dia
- Bon dia
Després de la salutació de cortesia la noia, ha anat passant per l’escàner els productes que jo anava deixant sobre la cinta. De sobte he vist que entrava al súper un paio amb un ram de flors de “cágate lorito”, s’ha dirigit a la primera caixera que ha trobat al seu pas i li ha preguntat alguna cosa. La caixera ha senyalat a la mossa que m’estava atenent. El paio ha vingut com una fletxa i li ha preguntat a la noia:
- Eres Maite?
- Sí
- Pues esto es para ti
Li ha donat el ram de flors i ha marxat corre-cuita. La caixera s’ha posat vermella com un perdigot i mirant-me i aixecant molt el to de veu perquè s’assabentés tothom que s’havia quedat embobat mirant el ram ha dit:
- És que avui és el meu aniversari
- Felicitats! – Hem respós tots el presents alhora, gairebé com si fóssim un cor de sarsuela
La noia, ha obert el sobre que anava amb les flors, l’ha llegit i de sobte s’ha posat a plorar. Com podeu comprendre m’he quedat sorprès i l’únic que m’ha sortit de preguntar-li ha sigut:
- Escolta, que et passa alguna cosa?
- Hiiiiiiiiii! Hiiiiiiiiii!
Una de les companyes que estava a la caixa del costat a sortit ràpidament del seu lloc i ha vingut a consolar-la. Al cap d’un moment han vingut tres companyes més. Han estat parlant fluixet amb ella. Després, una s’ha posat al seu lloc i les altres dues s’he l’han endut a un racó.
La companya que s’ha posat al seu lloc, mentre seguia fent el compte m’ha comentat:
- Perdoni, per la interrupció.
- No s’amoïni. Ara li agrairia que em fes cinc cèntims del que ha passat perquè m’he quedat de pasta de moniato.
- El seu ex-marit. Se’n va anar amb una altra pava, la deixa més penjada que un fuet, i ara des de fa qüestió d’un més, es veu que el manso s’ha quedat sol i ara li torna a anar al darrera i la última que li ha fet és enviar-li el ram de flors a la feina. Si és que els homes son una colla de fills de puta que tenen la sensibilitat al cul.
- Ehem!... No generalitzi...
- Ai, perdoni, però és que se m’escalfa la boca.
Ha acabat de comptar. M’ha ajudat a posar les coses a dins de les bosses, he pagat i quan sortia, he passat per el costat de la caixera que continuava plorant. M’ha mirat i jo li he dit:
- Si vols li foto una puntada de peu al collons de ram i l’envio al bell mig de la carretera perquè l’aixafi l’autobús
- Ai, no, snif! snif, que és molt maco... snif, snif ...
- Tens raó. Ja que se’ls ha gastat amb un bon ram, tu disfruta’l.
Li he picat l’ullet, i ella m’ha fet un somriure. Mentre sortia he pensat que l’altre caixera tenia raó. Alguns homes tenen la sensibilitat al cul.
Així que he anat a una caixa normal.
- Bon dia
- Bon dia
Després de la salutació de cortesia la noia, ha anat passant per l’escàner els productes que jo anava deixant sobre la cinta. De sobte he vist que entrava al súper un paio amb un ram de flors de “cágate lorito”, s’ha dirigit a la primera caixera que ha trobat al seu pas i li ha preguntat alguna cosa. La caixera ha senyalat a la mossa que m’estava atenent. El paio ha vingut com una fletxa i li ha preguntat a la noia:
- Eres Maite?
- Sí
- Pues esto es para ti
Li ha donat el ram de flors i ha marxat corre-cuita. La caixera s’ha posat vermella com un perdigot i mirant-me i aixecant molt el to de veu perquè s’assabentés tothom que s’havia quedat embobat mirant el ram ha dit:
- És que avui és el meu aniversari
- Felicitats! – Hem respós tots el presents alhora, gairebé com si fóssim un cor de sarsuela
La noia, ha obert el sobre que anava amb les flors, l’ha llegit i de sobte s’ha posat a plorar. Com podeu comprendre m’he quedat sorprès i l’únic que m’ha sortit de preguntar-li ha sigut:
- Escolta, que et passa alguna cosa?
- Hiiiiiiiiii! Hiiiiiiiiii!
Una de les companyes que estava a la caixa del costat a sortit ràpidament del seu lloc i ha vingut a consolar-la. Al cap d’un moment han vingut tres companyes més. Han estat parlant fluixet amb ella. Després, una s’ha posat al seu lloc i les altres dues s’he l’han endut a un racó.
La companya que s’ha posat al seu lloc, mentre seguia fent el compte m’ha comentat:
- Perdoni, per la interrupció.
- No s’amoïni. Ara li agrairia que em fes cinc cèntims del que ha passat perquè m’he quedat de pasta de moniato.
- El seu ex-marit. Se’n va anar amb una altra pava, la deixa més penjada que un fuet, i ara des de fa qüestió d’un més, es veu que el manso s’ha quedat sol i ara li torna a anar al darrera i la última que li ha fet és enviar-li el ram de flors a la feina. Si és que els homes son una colla de fills de puta que tenen la sensibilitat al cul.
- Ehem!... No generalitzi...
- Ai, perdoni, però és que se m’escalfa la boca.
Ha acabat de comptar. M’ha ajudat a posar les coses a dins de les bosses, he pagat i quan sortia, he passat per el costat de la caixera que continuava plorant. M’ha mirat i jo li he dit:
- Si vols li foto una puntada de peu al collons de ram i l’envio al bell mig de la carretera perquè l’aixafi l’autobús
- Ai, no, snif! snif, que és molt maco... snif, snif ...
- Tens raó. Ja que se’ls ha gastat amb un bon ram, tu disfruta’l.
Li he picat l’ullet, i ella m’ha fet un somriure. Mentre sortia he pensat que l’altre caixera tenia raó. Alguns homes tenen la sensibilitat al cul.
dimecres, d’octubre 18
ANÈCDOTA
Avui he estat llegint un post a ca la Gemminola en el que ella reflexionava sobre el cinisme que moltes vegades tenim envers els morts. Ella deia, més o menys, que quan una persona es mora sembla que de sobta es torni santa. Ningú vol parlar malament dels morts. No és políticament correcte.
Aquest post, m’ha recordat una anècdota que vaig viure fa un temps en la redacció d’un diari.
Una tarda estàvem fent-la petar, un periodista , un servidor i un escriptor molt conegut, que va de patum, i que li direm per exemple B.
A mitja conversa, es va presentar una de les redactores del diari i li va preguntar a B.
- Escolta, tu coneixes a M. No?
- Sí i tant...
- I, què?
- Ui, si jo t’expliqués... – Ens va mirar fent-se l’interessant- l’M?... l’M, si no fos per els correctors no faria res de bo. És incapaç d’escriure una pàgina sense cagar-la... I les columnes del diari li escriuen. Té “negres” i a sobre els hi paga malament. A mi, fa temps em va oferir si li volia fer la col·laboració de (UNA REVISTA) i el vaig engegar. És clar que en aquest ofici nostre sempre hi ha morts de gana que per quatre xavos farien qualsevol cosa Aquest l’únic que sap fotre és aixecar el got, es pela les ampolles de whisqui una darrera l’altre...
De sobte, B, va parar de xerrar i es va mirar a la redactora i li va preguntar:
- Per què volies saber si coneixia a M?
- Perquè s’ha mort aquest migdia i estic fent una crònica i poso l’opinió de la gent que l’ha conegut
En B, es va quedar un moment pàl·lid, però va reaccionar ràpidament:
- Ei, no posis res del que t’he dit... Posa que érem grans amics, que ha estat un mestre per tota una generació d’escriptors i que la seva mort ha estat una gran pèrdua per la literatura
I el paio es va quedar tan ample.
Temps després, un dia, el soci, em va comentar:
- Hóstia! En B està ben estrany he?... Cada cop que algú li pregunta si coneix a fulanet o menganet, el tiu, el primer que et diu és:
- Què s’ha mort?
Aquest post, m’ha recordat una anècdota que vaig viure fa un temps en la redacció d’un diari.
Una tarda estàvem fent-la petar, un periodista , un servidor i un escriptor molt conegut, que va de patum, i que li direm per exemple B.
A mitja conversa, es va presentar una de les redactores del diari i li va preguntar a B.
- Escolta, tu coneixes a M. No?
- Sí i tant...
- I, què?
- Ui, si jo t’expliqués... – Ens va mirar fent-se l’interessant- l’M?... l’M, si no fos per els correctors no faria res de bo. És incapaç d’escriure una pàgina sense cagar-la... I les columnes del diari li escriuen. Té “negres” i a sobre els hi paga malament. A mi, fa temps em va oferir si li volia fer la col·laboració de (UNA REVISTA) i el vaig engegar. És clar que en aquest ofici nostre sempre hi ha morts de gana que per quatre xavos farien qualsevol cosa Aquest l’únic que sap fotre és aixecar el got, es pela les ampolles de whisqui una darrera l’altre...
De sobte, B, va parar de xerrar i es va mirar a la redactora i li va preguntar:
- Per què volies saber si coneixia a M?
- Perquè s’ha mort aquest migdia i estic fent una crònica i poso l’opinió de la gent que l’ha conegut
En B, es va quedar un moment pàl·lid, però va reaccionar ràpidament:
- Ei, no posis res del que t’he dit... Posa que érem grans amics, que ha estat un mestre per tota una generació d’escriptors i que la seva mort ha estat una gran pèrdua per la literatura
I el paio es va quedar tan ample.
Temps després, un dia, el soci, em va comentar:
- Hóstia! En B està ben estrany he?... Cada cop que algú li pregunta si coneix a fulanet o menganet, el tiu, el primer que et diu és:
- Què s’ha mort?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)