Feia
una estona que havíem acabat de sopar i, entre whisqui i whisqui, anàvem parlant
de política i intentàvem arreglar el món. De sobte, quan menys m’ho esperava
m’ho va deixar anar:
-
Fa
temps que no actualitzes el teu blog
-
Sí...
i, com ho saps?
-
Perquè et llegeixo
-
Ah,
coi... no pensava que llegeixis el meu blog
-
Doncs
sí, el llegeixo i trobo a faltar que publiquis les teves coses
-
Ja...
però vols dir que algú li interessa la meva vida?
-
A
mi, sí
-
Tu
ets una mica xafarder, oi?
-
Potser
sí, però pensa que hi ha molta gent com jo... A més, qui et diu a tu, que els
teus pensaments i les teves vivències, no li serviran a la teva filla i als
teus nets?
-
Mira,
no sé si és el whisqui o tu, però m’acabes de convèncer. A partir d’ara
intentaré que el blog sigui una mena de diari...
Espero
mantenir la promesa que li vaig fer al Jordi...
6 comentaris:
Ni que sigui per la promesa, nosaltres estarem contents de poder saber de la vostra vida més sovint. Mai és tard per reprendre un camí com aquest.
I jo que arribo al moment més oportu! Em quedaré per seguir els teus passos.... (siiii, siiii, sóc una mica xafardera, no hi puc fer més!)
Salut!!
Els xafarders blocaires estem encantats de llegir això! ;)
Doncs faré el que pugui, benvlgut Xexu, però ja sabeu que a vegades la mandra em pot
Doncs xafardeixi, benvolguda Alba, xafardeixi, que la meva vida és com un cristall transparent
Nena, nena, nena, ja saps que jo per tu sóc com una finestra transparent...
Publica un comentari a l'entrada