dimarts, de maig 20

Més embolicat que la pota d'un romà...

Tot comença de manera innocent.

Estàs assegut al sofà veient la tele, quan de sobta sens:

- El sostre està una mica groc. Caldria pintar, oi?

- Doncs sí...

- I el teu estudi, amb el fum dels puros, encara està pitjor

- Buf!, però molt pitjor

- Així què?. Aprofitem que tinc uns dies de festa i pintem?

- I tant!. El pis és petit i amb un cop de flabiol el tenim pintat

I, vinga, a comprar pinzells, rodillos, massilla i pintura.

Però, tot no acaba aquí, ja que abans de començar, surt allò de:

- Ja que ens hi posem, abans de pintar, aquells endolls d’allà els podríem empotrar. Aquell del meu estudi el podríem córrer. L’interruptor de l’habitació el podríem pujar a l’alçada del capçal, el...

I així de mica en mica apareix una llista de totes les reformes que durant temps s’han anat posposant.

Un cop feta la llista, t’has de posar mans a l’obra. És a dir, escarpa en mà i amb la bona voluntat i l’entusiasme que posen els paios del programa “Bricomania”, i, apa, a picar, posar massilla, treure llibres i estris i desmuntar mobles.

Redéu, no t’adones de la quantitat de coses que tens encabides en un lloc, fins que no t’emboliques en una cosa així.

És llavors quan prens consciència que el més senzill és passar el rodillo mullat de pintura per la paret, i que el més emprenyador és que després ho hauràs de tornar a posar tot a lloc.

Durant uns dies, tot es capgira. Els llibres i els mobles estan apilats al passadís. Els pots de pintura i els pinzells escampats pel menjador i tu, mentre vas emblanquinant parets penses:

- On cony dibuixaré? On cony posaré l’ordinador? Per què collons ens hem embolicat? Ara, quan acabem s’haurà de tornar a muntar tot de nou. Redéu, redéu, redéu, quina embolicada...

I quan més emmerdat estàs, sempre hi ha algú que et truca per telèfon i et diu:

- Què fas?

- Pintar!

- Coi, que faràs una exposició?

- Difícil, hauria d’arrencar les parets i portar-les a una sala d’exposicions i no crec que hi càpiguen.

25 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Conec perfectament aquesta sensació. Quin horror!

Jordi Casanovas ha dit...

Vaig declarar-me objector de pintar fa temps i en qualsevol de les seves facetes. Amb qualsevol cosa que pinti, guixi o escrigui a les mans soc un perill.

Clint ha dit...

redéu que dieu vos...i llavors els pobres professionals què? ves que d'aquí poc no hi hagi algun lampista que es dediqui a fer ninots!

Tot i així...paciència!

Jo Mateixa ha dit...

Em sap greu dir-vos'ho Avi però si ho heu estat posposant durant molt de temps ara toca apetxugar i fer el que la jefa =dona digui...i punto en boca homeeeeeee.

Penseu que som amb vosaltres i us estem ajudant...tot i que sigui mentida :-P

Anònim ha dit...

Sí, benvolgut Jesús, és un horror, ara que quan has acabat et queda una satisfacció gairebé orgàsmica.

Anònim ha dit...

Vinga, vinga, benvolgut Jordi, que estic segur que vostè amb un pot de Tippex a les mans és capaç de pintar una paret.

Anònim ha dit...

Lampista, no, però jo coneixia un mecanic i un paleta que a més eren ninotaires...

Anònim ha dit...

Bon equip aquest, benvolguda Jo Mateixa, vosaltres em doneu moral i jo li vaig foten al rodillo...

Roi ha dit...

Jo sóc dels de "no tocar res, ja està bé com està"....com en diuen: mandra?

Anna Tarambana ha dit...

Avi, com l'entec. M'acabo d'instal·lar amb elmeurei al nostre niu,i ha estat un estrés increïble!!! Buff!!

Sergi ha dit...

Calli, calli, que aviat em tocarà a mi, i no hi vull ni pensar. Bé, perquè em fa il·lusió pel que significa, però suposo que quan hi estigui ficat pensaré exactament el mateix que vostè.

Otger Cataló ha dit...

doncs jo m'embolico ara amb el mateix a pintar el piset .. que déu ens agafi confessats ...

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

gràcies per haber pasat per casa meva, sabeu que en penso d'aquests embolics? dons que cada un es dediqui a lo seu i, avi, em sembla que no estem per aquests enrenous...que mes dona que el sostre estigui un xic o molt gris? que no sabeu dir que no, vós? ;)

Anònim ha dit...

Benvolgut Roi, també li diuen gandulitis, tenir un os a l'esquena...I és el que jo dic, el treball danyifica a l'home...

Anònim ha dit...

Miriu per el costat bo, benvolguda "senyu" Tarambana, d'acord que ha treballat, però i tot el que gaudirà ara amb el seu rei, què?

Anònim ha dit...

Benvolgut Xexu, quan et vinguin els mals pensament, fes el que feia jo, que deia: "Stop", cerveseta... I, endavant les atxes!!

Anònim ha dit...

Benvolgut Edu, si necessiteu el rodillo, la cubeta, pinzells o masilla, només m'ho has de dir

Anònim ha dit...

En el fons, però molt en el fons, benvolguda Menta Fresca, em fa il·lusió,haver pintat i ara veure-ho tot tan blanc

Sergi ha dit...

Benvolgut Avi...M'has fet enrecordar que haig de pintar una de les habitacions de casa,ara fa cinc anys que no agafo un pinzell i a prou feines m'enrecordo.
Celebro que no hagis tancat la paradeta tal i com tenias pensat.

La Torre d'Ivori ha dit...

Ull amb els colors que hi posis, espero que sigui tot d’un color, altrament t’esperen mans i mans de pintura... t’ho dic per experiència.
Endavant amb els rodillos i les brotxes!

Dessmond ha dit...

A mi també m'han llençat aquesta indirecta. De cara l'estiu, aprofitant les vacances.
Amb aquella calor que fa a l'estiu... no he tornat contesta. De moment no cediré un pam a aquest principi de guerra -bruta- psicològica. Aquest post encara m'ho fa veure més clar.
Heu estat revelador, Avi.

Anònim ha dit...

Vinga, vinga, benvolgut Sergi, que això de pintar és com anar amb bicicleta, un cop s'apren ja no s'oblida mai més

Anònim ha dit...

Benvolguda Torre d'ivori, els colors no són problema, ja que tot el pis el vaig pintar de blanc... I fora problemes...

Anònim ha dit...

Benvolguda Cristina, jo també em vaig emblanquir...fins i tot, vaig emblanquir a la Maria, ara, me'n vaig ensortit...

Anònim ha dit...

Mantiguis ferm, benvolgut Dessmond... que ben mirat, això de pintar és un embolao de molt de compte...