El 12 d’abril de 2006 vaig obrir, a Blocat, aquest bloc.
La primera intenció era estar una temporadeta escrivint les petites anècdotes que em passen i la meva visió de coses que m’envolten.
El primer post, només va tenir un comentari. En el segon n’hi va haver dos, un d’ells em donava la benvinguda al món dels blocs i era escric per una blocaire que jo havia llegit, malgrat que va començar no gaire abans que jo, però el seu estil fresc i directe enganxava. Enganxava tant, que en poc temps s’havia convertit en una blocaire de referència. El seu comentari em va sorprendre i afalagar al mateix temps.
Amb la confiança que em va donar el seu comentari, em vaig atrevir a deixar-li jo un a ella. Bé, més que un comentari era una petició de socors, deia més o menys: “SOS, sóc nou en el món dels blocs i no sé com posar imatges”.
Al cap d’una estona em va respondre amb un missatge, en el que em deixava el seu mail perquè li escrivís, per explicar-me com fer-ho. Seguint les seves instruccions vaig aconseguir penjar la primera imatge en un post.
En aquells dies, jo, igual que ella, i uns quants més, escrivia a diari. Era estiu i cada nit, estàvem hores fent un passeig per diversos blocs, deixant i rebent comentaris. Més que una comunitat blocaire semblava un xat. (Crec que aquells dies van ser l’època daurada dels blocs.) Anàvem a dormir a les tantes i penso que desitjàvem que arribés la nit per tornar a enganxar-nos.
En mig de tant remolí, un dia, ella, em va deixar un comentari que deia, més o menys: “M’agrada el teu bloc i ara mateix l’enllaçaré”. Jo li vaig respondre que a mi també m’agradaria enllaçar-la, però que no sabia com fer-ho. Al cap de poc vaig rebre un mail seu que m’explicava fil per randa com fer-ho.
El seu bloc va ser el primer que vaig enllaçar.
Per tot això, quan el 9 de desembre, vaig rebre el correu de la meva filla virtual, amb el que em deia, que m’havia tocat fer-li el blocaire invisible, vaig sentir una sensació especial. Què se li pot regalar a una noia que sempre va mona, mona?. A una heroïna de pa sucat amb oli, que resolt qualsevol problema?... A una dona que el seurei la porta amb safata?... Mmmmm! Complicat i d’una gran responsabilitat això de fer un regal a
El primer post, només va tenir un comentari. En el segon n’hi va haver dos, un d’ells em donava la benvinguda al món dels blocs i era escric per una blocaire que jo havia llegit, malgrat que va començar no gaire abans que jo, però el seu estil fresc i directe enganxava. Enganxava tant, que en poc temps s’havia convertit en una blocaire de referència. El seu comentari em va sorprendre i afalagar al mateix temps.
Amb la confiança que em va donar el seu comentari, em vaig atrevir a deixar-li jo un a ella. Bé, més que un comentari era una petició de socors, deia més o menys: “SOS, sóc nou en el món dels blocs i no sé com posar imatges”.
Al cap d’una estona em va respondre amb un missatge, en el que em deixava el seu mail perquè li escrivís, per explicar-me com fer-ho. Seguint les seves instruccions vaig aconseguir penjar la primera imatge en un post.
En aquells dies, jo, igual que ella, i uns quants més, escrivia a diari. Era estiu i cada nit, estàvem hores fent un passeig per diversos blocs, deixant i rebent comentaris. Més que una comunitat blocaire semblava un xat. (Crec que aquells dies van ser l’època daurada dels blocs.) Anàvem a dormir a les tantes i penso que desitjàvem que arribés la nit per tornar a enganxar-nos.
En mig de tant remolí, un dia, ella, em va deixar un comentari que deia, més o menys: “M’agrada el teu bloc i ara mateix l’enllaçaré”. Jo li vaig respondre que a mi també m’agradaria enllaçar-la, però que no sabia com fer-ho. Al cap de poc vaig rebre un mail seu que m’explicava fil per randa com fer-ho.
El seu bloc va ser el primer que vaig enllaçar.
Per tot això, quan el 9 de desembre, vaig rebre el correu de la meva filla virtual, amb el que em deia, que m’havia tocat fer-li el blocaire invisible, vaig sentir una sensació especial. Què se li pot regalar a una noia que sempre va mona, mona?. A una heroïna de pa sucat amb oli, que resolt qualsevol problema?... A una dona que el seurei la porta amb safata?... Mmmmm! Complicat i d’una gran responsabilitat això de fer un regal a
l’ANNA TARAMBANA.
Després de pensar molt (de tant pensar m’han caigut uns quants pels més de la, ja escassa, pelambrera), vaig recordar que més d’un cop, ella havia escrit, que es perdia quan anava en cotxe amb el seurei. Això em va obrir els ulls i vaig pensar que ja que els GPS són una mica carets, li podria regalar:
Després de pensar molt (de tant pensar m’han caigut uns quants pels més de la, ja escassa, pelambrera), vaig recordar que més d’un cop, ella havia escrit, que es perdia quan anava en cotxe amb el seurei. Això em va obrir els ulls i vaig pensar que ja que els GPS són una mica carets, li podria regalar:
UN MINYÓ ESCOLTA AMB BRÚIXOLA, que diuen que es saben orientar molt bé.
Espero de tot cor que li agradi “senyureta” Tarambana!!
22 comentaris:
Quina enveja no ser ara la Tarambana...Bon Nadal, Avi!
segur que és molt millor que un gps ;-)
Felices Festes Avi! i companyia
M'has fet recordar-me a mi mateixa en aquests moments... soc nova la mon dels blocs i no se com penjar imatges??? Jo t'he conegut a través d'en Farlopa i t'he enllacat, però això de penjar imatges... ja son figues d'un altre paner!!! Bon Nadal!!!
uau! que xulo!
Bon Nadal.
Jajajajajaja! Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaavi!!!!!!!! Tot el dia pensant: i qui serà i qui serà?
I, és vusté!!!!!!!!! Jajajajaja! Quina gràcia!!!!!!!!!!!!!!!! :)))
M'ha agradat molt molt molt! Ho vaig a penjar al bloc ara mateix! :)))
Una abraçada i, ja sap que pel què em necessiti! Un petonet!
Quines xulades que us feu pel locaire invisible, jo flipo!!!
Bon capde i festes Avi!!!
Avi!! Huahuahuahua!!! Quins temps aquells dels xats a multibanda!! Allò era impressionant, a mi m'havien de fotre fora del Chill Out a les 11.
Jo també crec que va ser la millor època; però això va com va.
Vinga, Bon Nadal i Bon Any Nou.
Es curios aquest mon dels blocs i quin bon regal que li has fet a la Tarambana.
Bones Festes.
Que divertit!! Quan parleu dels inicis dels blocs, em feu una enveja!!
Bones festes!!
oooooooooooooh q xulo un ninot dels teus, molt divertit a mes. Tens feineta, eh, a la festa q t'acabo d convidar... ;)
Tot un detall avi, el regal a la Tarambana. Quina gràcia. Feia temps que havia deixat els blogs i quan vaig començar tb llegia la Tarambana, el Zinc, el Temple....i encara esteu i amb quina fora!!!
Féu mèrits pq els reis us portin molt de carbó!!!!!!!!!!!
Benvolgut Veí, sempre es pot operar...Bones Festes!!
I tant, benvolguda Bluf!, on va a parar, on estigui un minyor escolta, que s'apartin els GPS...
Bones Festes!
Benvolguda Vicky, no dubti que si en alguna cosa la puc ajudar, estic al seu servei. Ara, jo li recomanaria que es poses en contacte amb en Farlopa, que en sap un niu d'això... Bones Festes!!
Es fa el que es pot, benvolgut Jordi, i la il·lusió, fa miracles... Bones Festes!!
Ah!, gràcies pel premi que m'ha donat així que pugui el penjaré al bloc
Doncs sí, benvolguda senyureta Tarambana, la sort és capritxosa i m'ha tocat a mi...
Petons i Bones Festes!!
Benvolguda Cafeambllet a veure si en la próxima edició s'anima i hi participa.
Bones Festes!!
Quins temps, benvolgut Sir Williams, quins temps... Entre vostè i jo, els trobo a faltar...
Bones Festes!!
El món dels blogs és curiós i gratificant, benvolgut Sergi. A veure si s'anima i fa el seu propi blog i el podem llegir
Doncs sí, benvolguda Núria, va ser una època molt divertida i gratificant, que (encara sigui una mica) es troba a faltar.
Bones Festes!!
Benvolguda Deja Vie, miraré de passar per la festa i no dubti, que si puc, faré un dibuixet. Només faltaria.
Bones Festes!!
Benvolguda Metzina, espero que el carbó sigui de sucre amb regust a whisqui...
Bones Festes!!
Publica un comentari a l'entrada