dilluns, de juliol 2

El mort i qui el vetlla


Amb l’edat he aconseguit anar-me desempallegant de certs convencionalismes socials. Allò que diuen que s’ha de fer per quedar bé.

Malgrat això però, encara hi ha cops que un no es pot escapolir i ha de “complir”. Dissabte va ser un d’aquests dies.

Cap el migdia van rebre una trucada d’una companya de la Maria, que ens informava que el pare d’una altra companya, s’havia mort. Evidentment, en ocasions com aquestes, és difícil fer el ronsa. Així doncs, a la tarda, vam anar al Tanatori.

El primer que s’ha de fer quan entres en el Tanatori, és localitzar en quina sala de vetlla està el mort i per tan la família a qui li vas a donar el condol. És com quan vas a l’estació a agafar un tren. Al costat del taulell de l’entrada hi ha un targetó on estan els noms dels difunts i la sala on són.

Al costat del targetó i en un prestatge, estan dipositats un llibre per cada difunt, perquè a part de donar el teu condol en persona, deixis el teu condol per escrit. (en vaig fullejar un i realment són monuments escrits a la poca imaginació i al “kitch”).

Després dels petons de rigor i de la frase feta de: “t’acompanyem amb el sentiment”, la companya de la Maria en va presentar a la seva mare. De nou dos petons i la frase:

- L’acompanyo en el sentiment...

- Gràcies... Ens queda el consol que no va patir gaire

- Ja...

- A l’hospital, els últims dies el van tenir sedat

- És clar... És el que acostumen a fer

- Per cert, el voleu veure?

Això d’ensenyar els morts, sempre ho he trobat un costum una mica macabre. Un difunt, no és un cotxe nou, un pis nou o un electrodomèstic nou.

- No s’ofengui, però preferia més no veure’l

- Si no sembla que estigui mort (uns quants singlots i continuació de la frase) sembla que estigui dormint

- N’estic convençut, però és que a mi m’afecta molt

Bé, de fet, és pot dir que l’únic mort que he vist a la meva vida, va ser el meu avi patern, i l’experiència va ser tan traumàtica que em vaig prometre a mi mateix, que mai més, per poc que pogués, veuria un altre mort.

Quan l’avi Josep, es va morir jo tenia prop de dotze anys.

En aquella època, els difunts es vetllaven a casa. Durant les primeres hores, tot eren cares llargues i plors. Després començava a córrer l’ampolla d’anís i les galetes i s’acabava la vetlla explicant acudits.

El pare em va portar a casa dels avis. Quan vam arribar estaven en el punt mig entre els plors i els acudits. Després de les salutacions, l’avia va dir la frase maleïda:

- Passeu a veure’l

Jo no havia vist mai cap mort, però en el meu interior hi havia una veu que em deia que no calia que en veiés cap.

- D’això, papa, és que a mi em fa una mica de cosa

- Però si sembla que estigui dormint – va dir la iaia

- Sí... peròòòò...

- Passa cap a dintre, cony!

- Sí, papa

Vam entrar a l’habitació de matrimoni, i sobre el llit hi havia el taüt, amb l’avi dins, vestit amb el “tratjo” dels diumenges i...

- Papa, li han posat la boina!

- És clar - va dir la iaia – sempre la portava

Jo encara estava sorprès per el tema de la boina, quan el meu pare es va ajupir sobre el taüt i li va fer un petó a l’avi.

- Nen, fes-li un petó

- És que em fa angúnia

- QUÈÈÈÈÈÈ?

- Angúnia, papa. Em sortiran pupes a la boca...

Sense deixar que acabés la frase, el meu pare em va enganxar per el clatell i em va amorrar dins de la caixa de morts i em va encasquetar sobre la cara de l’avi. Em va agafar un neguit tal que de sobte vaig notar una escalfor que em baixava per les cames

- La puta d’oros!!, què és això nen? – vaig escoltar que cridava el meu pare, al temps que em deixava anar

- S’ha pixat a sobre – va dir la meva iaia

- Serà guarro!!

- Papa, que ha estat sense voler

PATAPLAF!!

El calbot que em va fotre el meu pare va fer que anés a parar contra el taüt. Del cop, a l’avi se li va moure la boina i jo vaig fotre un crit:

- AAAAAAAAAAH! És viuuuuuuu!!

La família i amics que estaven al menjador van entrar en tromba a l’habitació.

- Què passa?

- Res, cabòries del nen

- Aquest nen és una mica gamberret. No es fan bromes amb els morts – va dir el meu oncle (el marit de la germana del meu pare) – potser li falten un parell d’hòsties ben donades

Sentint això, vaig pensar: “nano l’has cagat, ara si que et foten una pallissa que et balden”. En aquell moment va entrar la meva iaia, amb un baieta i un cubell i ens va fer fora a tots de la habitació. Un cop al menjador el meu pare em va amenaçar:

- Ja parlarem tu i jo

I, jo vaig pensar:

- Doncs encara sort que del neguit, només m’he pixat, si a més m’arribo a cagar, fan un enterrament doble.

Des de llavors no he volgut veure cap més mort, per molt que sembli que està dormint.

34 comentaris:

Aliiasa ha dit...

Doncs no m'estranya! Jo també només he vist un mort, i la sensació que et queda al cos no és gens agradable. La meva experiència no va ser tan traumàtica, però jo també em vaig prometre a mi mateixa que per poc que pugui no en veure més...

Puji ha dit...

Ostres Avi! Teniu unes experiències infantils que fan feredat!

A mi també em fa molt de iuiu i molta ràbia això de "sembla que estigui dormint", però la que més m'emprenya és "L'han deixat molt bé". Que l'han deixat molt bé? És mort collons!

elur ha dit...

Quan es va morir la iaia, la vam vetllar a casa seva, als pobles encara es fa, això. Aquest estiu farà 3 anys. I no la vaig voler veure. I em feia ràbia la gent que pujava només pel morbo de com havia quedat. Com voleu que estigui una dona que es mor de vella?

Aquest dimecres passat, vaig anar al tanatori, es va morir el marit d'una amiga meva. No el vaig voler veure, prefereixo recordar-lo somrient com sempre que el vaig veure, fins i tot el dia abans. I va anar de poc que no foto un parell d'hòsties a una parella que es va passar mitja hora mirant-se'l i quan van sortir li deien i repetien a la Lola lo malament que havia quedat... Com voleu que estigui un home jove que mor de càncer?

Em sap greu el tràngol que vau passar de petit Avi, aquestes coses no haurien de passar i menys tenir-hi tan poca paciència... però si éreu un marrec!

una abraçada!

Dessmond ha dit...

Ostres, això d'acomiadar-me dels morts mai m'ha fet gràcia. Sempre m'he negat a veure un mort. El darrer record d'algu que sobretot m'estimo vull que sigui un altre.
I si és d'un desconegut, l'interés és zero.

El veí de dalt ha dit...

Vaja tràngol, avi! Jo sí he vist els meus avis morts. I els he parlat a soles (digeu-me morbós); però això cadascú és cadascú.
PS, per cert, vós no dueu boina, oi?
PSS Osti, el Dessmond ha ressucitat!!

Alepsi ha dit...

Buah Papa! Quin trauma! A veure si serà veritat que t'hauré de tractar i tot... xDDDD

Nah, és que veure un mort sempre fa angunieta. Per molt que l'hagin deixat la mar de guapo. Jo mai els he entrat a veure. Mai. Ni als meus avis, ni res. Passo. Que jo prefereixo recordar-los quan cantaven amb mi.......

Pd40 ha dit...

Per poc que pugui m'escapo de veure'ls, prefereixo tenir el record que quan estava viu. Suposo que abans comptava tant la forma com el fons, quin record :S

Tirai ha dit...

Buf! Això depèn del mort. No aniré a veure morts de gent que no conec o que conec poc, però quan es va morir el meu pare. Ostres! és que és molt diferent... Te n'has d'acomiadar. Quan m'ho va dir la metgessa, vaig deixar a ma mare amb les infermeres i vaig entrar a veure'l i a dir-li adéu. Després, el tanatori ja no era el mateix.

cafeambllet ha dit...

Ostres Avi, amb aquesta experiència no m'estranya... quina angúnia que li obliguessin...
Jo he vist uns quants morts, i el que em va impactar més va ser un drogadicte al carrer, amb un poli allà al costat dient "está muerto" per la ràdio. I la meva àvia tambè la vaig veure un moment al taüt però com que l'últim cop que la vaig veure viva feia almenys deu anys abans, va ser com si veiès una desconeguda...

Flanagan ha dit...

Jo quan em mori també em faré l'adormit i cada cop que algú em vulgui fer un petó al front cridaré "PO QUE FAAAASSS!!" i quan hagi fet la broma uns quatre o cinc cops doncs ja me n'aniré cap a la llum i tal.

AhSe ha dit...

Ostres, quins records! Una mica dolent el seu pare, senyor Avi. Ara m'alegro que els meus eren bastant mes comprensius.
A mi em sembla curios veure un cos huma mort, no m'agrada, ni em fa por, l'unica cosa que em podria preocupar es si fa pudor o no. Aixo tambe es una experiencia, veure morts...
Mai no m'hauria passat pel cap que a un tanatori un es podria divertir tambe.

substitut ha dit...

Això d'ensenyar els morts és una salvatjada. A mi que no m'ensenyin, caixa tancada. L'únic mort que he vist va ser una antiga mestra que va morir l'any passat. Jo no entro mai a veure el mort però aquell tanatori estava tan mal dissenyat que si la porta era oberta es veia el cadàver des de la sala de vetlla. Total, que la vaig veure, i em va semblar que aquella mena de ninot de cera no tenia res a veure amb la persona, de manera que segueixo ferm en la meva intenció de no entrar mai a veure el mort.

Laprí | David ha dit...

Jo, a part d'una de les meves àvies, tota maquillada o el que li posin als tanatoris, he vist també una persona mentre separaven dos trens, amb el cap separat del cos, i de casualitat, que jo només volia saber perquè el tren portava una hora aturat amb mitja part fora de l'estació :S

Gran Barrufet ha dit...

A mi tampoc em barrufa veure'ls, prefereixo recordar al barrufet viu, d'una altre manera...de fet crec que tot el que envolta a la mort, vull dir el "protocol" trobo que s'hauria de canviar, és molt ranci i trist, ja sé que la mort és trista..però no sé barrufar-ho diferent..

efe ha dit...

Jo fins ara només n'he hagut de veure'n un. Va ser perquè el mort en qüestió pertanyia a una zona molt rural del país. Era a més a casa seua. Amb les dones dins i els homes fora, etc. Bé, ara el cos em demanava fer un acudit. però com que sóc respectuós, només li he oferiré la meua solidaritat retrospectiva, benvolgut Avi.

bernal ha dit...

Arghhh... que pena que casi no entienda nadaaaaaa....
Debería aprender catalán pero ya!!

Jo Mateixa ha dit...

Avi, perdoneu però he rigut moltissim amb el post, ja se que poder queda lleig que ho hagi fet i que a més ho expliqui, però es que us imagino en la situació i no puc evitar-ho :-S

L'únic mort que habia vist en la meva vida va ser la besàvia, la iaia de la mare i va ser per obligació de la tieta, la germana de la mare, i em vaig jurar a mi mateixa que mai més ho faria.

Però la vida dona moltes voltes i tenint en compte que la iaia que fa 3 mesos que se m'ha mort s'em va morir agafant-me la mà a mi i a mun germà, ja estic curada d'espants, la mort no m'agrada, però no em fa por i si estàn ben maquillats de debó que sembla que estiguin dormint, si no fos per que sabem del cert que a l'endemà quant ens llevem ells ja no hi serà més, podriem dir que son ben adormits.

Un peto ben gran Avi!!!!!

Sulpertu ha dit...

Avi, ja em perdonarà, però no he pogut evitar riure quan llegia mentre m´imaginava un taüt amb un home gran a dins, i un senyor més jove agafant un marrec i empotrant-lo contra la cara de l´home vell. Déu n´hi do, entenc que això l´hagi deixat marcat, a mi també em passaria. Jo he vist el meu avi patern i no va ser cap trauma (ja sé que és un tòpic, pero semblava que dormia), encara que d´això no fa pas massa i ja tinc una edat. A la meva àvia materna, que era a l´habitació de casa, la vaig veure menys d´un segon en passar per la porta de l´habitació. No em vaig atrevir a entrar

Edu ha dit...

collons ... realment la història dins del moment trist té la seva gràcia ... de totes formes, em preocupa la forma en que vas encarar la infantesa ... no em vull imaginar la cara de ton pare quan li vas dir que series dibuixant ...

Sulpertu ha dit...

La meva àvia paterna va morir que jo era molt petit, i quan va morir l´avi matern jo era a Badajoz, i miri (ara que no em sent ma mare), tot això que em vaig estalviar, veure´l i anar a l´enterrament, una altra cosa gens agradable

Toy folloso ha dit...

M´emprenya molt que es mori gent coneguda.
I els ho dic: " No t´hauries de morir mai".
Perque tan malament m´ho passo en el tanatori, com en el cementiri, com a la casa aquella que no te xemeneia, on els capellans ruixen amb salpasser la caixa on han endreçat al que ha petat.
Aprofitant que soc molt "fotetis", i que se que no pagueu res per el blog, vull compartir una anécdota:
Amb l´enterramorts som gairebé veïns, coincidim habitualment. Si porta el cotxe de la feina, (en diu "la jardinera") li comento:
_ Mira que s´hi ha d´anar de malament a la part de darrera del teu auto.
_ No s´hi ha pas d´anar gens be, es veritat, però com que els que hi solen pujar no es queixen....

Cristina ha dit...

Aquestes coses no són agradables. Jo intento no anar als funerals però de vegades no hi ha manera d´escapolir-se. Això de veure al mort és una cosa molt personal. A mi ni m´afecta ni em deixa d´afectar i menys després de saber com els arreglen a la funerària. I millor no vulgueu saber com arriba un difunt a una urna en forma de cendres. Jo per la meva feina veig morts de tant en tant i fan més por els vius que els morts (ja ho sé que és la típica frase que sempre es diu). Si hagués tingut la seva experiència de petita segurament no parlaria així ara. Una abraçada!

Joana ha dit...

Jo crec que el que compte és el que fem en vida. Estar al costat dels qui estimem, dels amics quan ho necessiten... Un cop ja no són conscients, un cop morts no cal perifernàlies, ni quedar bé. Hom ha de dir el que pensa i com es sent. I actuar en aquell moment com pensa que ho ha de fer. Potser...´fas més servei anant a fer companyia a algú a casa seva que no anant a l'enterrament. Sóc molt pragmàtica amb aquest tema o realista, com vulgueu!
bon cap de setmana, avi!

Ulisses ha dit...

aix...
quina experiencia més chunga, com per no traumarse...

Waipu Joan ha dit...

no soc partidari de veure els morts. Prefereixo recordar-los amb un somriure, especialment si n'havíem compartit algun.

XeXu ha dit...

Home, això no se li fa a un nano de 12 anys!! Suposo que quan ets petit impressionen molt aquestes coses. Jo he viscut l'experiència de més gran (força més) i a veure, divertit no és, però no n'hi ha per tant, especialment si et vols acomiadar de la persona que ha mort

Metamorfosi ha dit...

El pare del meu pare també va morir poc abans que jo fes 12 anys, i també el van vetllar a casa. Sempre havia dut boina i també em van demanar si el volia veure... però vaig dir que no.

A qui sí vaig veure va ser a la mare del meu pare, més de 15 anys després. Vaig pensar que potser estaria bé superar la por que em feia, i vaig entrar a veure-la... Tant de bo no ho hagués fet. Després d'aquell dia, vaig estar anys que en recordar-la només era capaç de veure la seva cara al taüt.

Per poc que pugui, no en vull veure cap més.

Una abraçada!

williams ha dit...

Benvolgut avi,

jo només veig els morts que em toquen molt de prop. Els meus avis, el meu sogre, el meu tiet i una cosina. Quan els veig allà inerts me n'adono que ja no són ells. Ells estan al meu cor, als meus records... allò només és un cos fred i rígid.

Jordi Jordi ha dit...

Ostres Avi, quina anècdota. Ara no sé si riure o plorar. Ja s'entén, ja que no li agradi veure morts...

Gossades ha dit...

Perquè la gent és tan macabra? Perquè s'ha de veure un mort? Si la persona morta és molt propera, si, jo ho he fet, m'he despedit, i després m'he sentit millor. Però perquè collons als pobles la gent va a mirar als morts i sempre diuent: Pobreta, ja feia prou bona cara. O coses per l'estil. No ho soporto! Quan va morir la meva padrina (la mare de el meu pare), vam decidir deixar la caixa tancada. Ella era molt presumida, i no l'hi hagués agradat que la veiessin morta. Doncs la gent del poble que es van anar apropant al tanatori, tothom ens preguntava que perquè no obriem la caixa. Comentaris de l'estil:
-Oh, pobreta, jo que la volia veure.
-Oh, i com ha quedat?.
-Com és que no l'ensenyeu?
-Perquè no obriu?
Una situació de ficció. Va arribar un punt, en que estavem tota la familia al voltant, i una dona es va aixecar, i va començar a donar cops al vidre, i a parlar i cridar a la meva padrina pel nom, li va dir que ja martxava cap a casa, i que quina llàstima no haver-la pogut veure.
En aquells moments, em va succeir la situació de humor més negre que he viscut mai. El meu cosí i jo ens vam creuar la mirada, i li vaig veure a la cara que estava tant sorprés com jo. Va ser mirar-nos i començar a aguantar-nos el riure. Vam tenir de sortir a fora, tots els cosins amb un atac de riure. Vam acabar entre rialles i plors. La gent no ho entenia. Però els sentiments són per dintre.
A mi no m'agrada acompanyar a ningú en el sentimet. Mai pots saber com es sent l'altra persona.

Per cert avi, enhorabona, m'ha encantat el teu escrit. M'ha fet riure i reflexionar. La teva manera d'escriure em recorda al Frank McCourt.

en Ferran ha dit...

Avi, més val tard que mai... Trobo flipant, quan toca anar al tanatori i assistir al respons... foten la caixa allà davant de tothom. Però a veure: no és prou fotut ser en un tanatori, en un respons!, com perque hagis de veure el taüt tota l'estona? Que macabre, coi!

Charlie Hi-Hat ha dit...

Hola Avi!
Jo també vaig "patir" la mort i posterior vetlla d'un avi Josep a casa, i amb la mateixa edat.
No em vaig arribar a pixar, però vaig haver de suplicar de genolls per no dormir a casa durant dos dies, que va ser el temps que el vam tenir allà a l'habitació, dins la caixa, esperant a veure si al tercer dia ressuscitava.
Una gran experiència, si senyor.

Un altre dia podriem parlar dels enterraments d'abans. D'aquells que consideraven el "ninxu" com el metro: "antes de entrar, dejen salir", i tenies el gran plaer de conèixer en un instant a 3 o 4 generacions anteriors a la teva. (va ser la segona part de la mort de l'avi)

En fi, molt edificant molt plegat.

Pepet ha dit...

Doncs a mi em sembla que està molt bé això de veure els morts, quan toca. I em sembla normal que la canalla es pixin i es caguin de por, però els grans, no. Collons, que la vida és això també. I el "l'han deixat molt bé" em sembla magnífic o hem d'acabar tots com en l'acudit ("-no merece un entierro mejor? -Calla y tira de la cadena"). I no m'agrada gens pensar en morts, però, insisteixo, quan toca, no em sembla bé girar l'esquena. La canalla, a banda.

Anònim ha dit...

jajajaja no sé com he arribat aquí però m'ha agradat molt la historieta de l'avi i la boina
jajaja