dimarts, de maig 27

Recony!!

Dibuix de F. Ibañez


Estic veient que això de la pintura és un tema que dóna molt de suc.

Cada cop que dic a algú que he pintat, m’explica una anècdota seva pintoril.

Però la més sucosa, sens dubte, és la d’un col·lega argentí que em va dir:

- El estudio que alquilé tenia las paredes asules y jo las pinté de blanco. Ponerlo todo de blanco és lo mejor...

- Tens raó. Jo també ho vaig pintar tot de blanc...

- Lo jodido de mi caso, fué que cuando ya estaba todo acabado, que me dí cuenta que me había dejao un trosso...

- Quina putada, no?... Haver de tornar a comprar pintura...

- Noooo!... no valia la pena. Era un trosso muy chiiico

- I, el vas deixar?

- Noooo, looooco!, le puse Tippex...

- Tippex?

- Sííí...cuatro botes!

- Cony!

- Los robé de la redacción...

I aquí va ser quan em vaig adonar que en Pepe Gotera i Otilio existien.

dimarts, de maig 20

Més embolicat que la pota d'un romà...

Tot comença de manera innocent.

Estàs assegut al sofà veient la tele, quan de sobta sens:

- El sostre està una mica groc. Caldria pintar, oi?

- Doncs sí...

- I el teu estudi, amb el fum dels puros, encara està pitjor

- Buf!, però molt pitjor

- Així què?. Aprofitem que tinc uns dies de festa i pintem?

- I tant!. El pis és petit i amb un cop de flabiol el tenim pintat

I, vinga, a comprar pinzells, rodillos, massilla i pintura.

Però, tot no acaba aquí, ja que abans de començar, surt allò de:

- Ja que ens hi posem, abans de pintar, aquells endolls d’allà els podríem empotrar. Aquell del meu estudi el podríem córrer. L’interruptor de l’habitació el podríem pujar a l’alçada del capçal, el...

I així de mica en mica apareix una llista de totes les reformes que durant temps s’han anat posposant.

Un cop feta la llista, t’has de posar mans a l’obra. És a dir, escarpa en mà i amb la bona voluntat i l’entusiasme que posen els paios del programa “Bricomania”, i, apa, a picar, posar massilla, treure llibres i estris i desmuntar mobles.

Redéu, no t’adones de la quantitat de coses que tens encabides en un lloc, fins que no t’emboliques en una cosa així.

És llavors quan prens consciència que el més senzill és passar el rodillo mullat de pintura per la paret, i que el més emprenyador és que després ho hauràs de tornar a posar tot a lloc.

Durant uns dies, tot es capgira. Els llibres i els mobles estan apilats al passadís. Els pots de pintura i els pinzells escampats pel menjador i tu, mentre vas emblanquinant parets penses:

- On cony dibuixaré? On cony posaré l’ordinador? Per què collons ens hem embolicat? Ara, quan acabem s’haurà de tornar a muntar tot de nou. Redéu, redéu, redéu, quina embolicada...

I quan més emmerdat estàs, sempre hi ha algú que et truca per telèfon i et diu:

- Què fas?

- Pintar!

- Coi, que faràs una exposició?

- Difícil, hauria d’arrencar les parets i portar-les a una sala d’exposicions i no crec que hi càpiguen.